JAUME FÀBREGA | @Jaume_Fabrega. Un servidor durant anys va impartir un curs a la Universitat de València que es deia “Som el que mengem”, una frase que ara s’ha posat de moda. Però ja a la primera classe jo responia dient “mengem el que som”.
En efecte: son furti d’una història, una col·lectivitat humana, una cultura religiosa… De fet la major part del que mengem obeeix aquestes raons, encara que no en siguem conscients. Per exemple, mengem bacallà perquè érem o som catòlics, i bevem vi perquè no sol musulmans.
Com deia Joan Fuster, i com s’afanyen a assenyalar antropòlegs i historiadors -de Marvin Harris a Pierre Vilar-, no solament “mengem pels ulls”, com diria la saviesa popular, sinó també que “mengem pel cap”: és a dir, els productes i plats poden tenir una forta càrrega simbòlica. I també històrica. O literària: quantes pàgines -a vegades trivials- no ha fet escriure la maleïda magdalena de Proust!. Pràcticament totes les cultures i pobles han desenrotllat simbolismes de caire religiós, històrics o literari referents a algunes menges. Els espanyols deien “marranos” (de l’àrab, muharram, prohibit) -és a dir, porcs, bruts- als conversos jueus en referència al simbolisme del porc. A Mallorca, els xuetes havien de demostrar la seva adhesió a la societat cristiana amb el consum públic de “xua” (xulla o cansalada), mentre que hom recreava dolços jueus o àrabs -com l’ensaïmada- fent-la, justament, amb saïm o llard. Si no vols caldo, dues tasses!. I, qui no ha vist els argentins, a casa nostra i arreu del món, proveïts dels seus estris (carbasseta, “bombilla”,etc.) per a prendre el mate, la seva beguda ritual, o de la seva barbacoa per fer l’ “asado”?.
Per als escocesos, menjar haggis (un farcit a base de xai que s’assembla a la girella del Pallars) suposa una identificació nacional, i per això és menjat en dates assenyalades com la vetlla de cap d’ any, el dia de Sant Andreu, patró del país i, especialment, en “la nit de Burns”, dedicada al poeta nacional, aprofitada pels escocesos d’ arreu del món (incloent-hi l’ actor independentista Sean Connery).
Els xinesos, al seu torn, donen un simbolisme especial -alegria, immortalitat, felicitat, sort..- a tota mena de plats i menjars, que adquireixen, d’aquesta forma un caràcter ritual, també pel seu color -d’Any Nou, de naixement…
En la cultura hebrea, un signe importantíssim d’identificació nacional i religiosa són els menjars amb significat simbòlic. Així, durant el Rosh Hashanà (any nou) s’ha de menjar mel i fruites per augurar un any nou i “dolç”. Durant el sàbat se sol menjar un plat de peix (com la carpa farcida o a la jueva que encara preparen moltes famílies d’origen centroeuropeu o oriental, i que Rudi Revil, un famós músic que vivia a Banyoles, amic meu, preparava de forma exquisida), ja que aquest producte significa la prosperitat i la fertilitat. Productes ara tan corrents i difosos com el “crusant” o croissant tenen un origen històrico-llegendari: hom diu que el varen elaborar els forners de Viena celebrant que els turcs no havien pogut entrar a la ciutat i reproduint el signe de la mitja lluna que, per sort per Occident, havien vençut.-
Fins i tot els pans de formats tradicionals (com els llonguets) reprodueixen antics simbolismes romans relacionats amb el sexe o la fertilitat. Aquestes tradicions a vegades enfonsen les seves arrels en la Història i fins en la Prehistòria, però d’altres vegades són d’origen relativament nou. Així, alguns productes de pastisseria referents a diades com Sant Jordi, l’11 de setembre, etc. són creacions recents. D’altres, en canvi -com els torrons de Nadal o les neules- remunten els seus orígens, com a mínim, a la Baixa Edat Mitjana. Encara avui, en aquest context, a Catalunya mengem coca per Sant Joan o, a Elx o Alacant- nit del foc- és costum eixir a fora i menjar síndria (meló d’Alger).
En el món de la cuina catalana, hi ha diversos plats amb ressò ritual, literari, històric, llegendari o folklòric. Com el pa amb nous que tant agradava la senyora de Tous, a Lleida, un cop s’ havia arruïnat menjant els molls dels ossos (l’animal) o de la senyora de Segueró, entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany, o la de Quermançó-. La meva àvia m’explicava que mentre anava captant de casa en casa, afamada, algú li ofereix un pa amb nous (que en la nostra infància encara menjàvem), i en trobar-lo tan bo, diu “si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la senyora de Segueró”.
En la cultura popular tenim una gran quantitat de berenars i esmorzar a base de pa -sense torrar o torrar- i coses: amb all, amb oli, amb oli i sucre, amb vi i sucre, amb greix i sucre, amb tomata oli i xocolata, amb plàtan, amb poma, amb raïm, amb codonyat, amb arrop, amb oli i figues,amb greixons o llardons, amb ceba, amb tel de llet, amb olives, amb fonoll marí…
PA AMB FORMATGE I REM
Una bereneta (berenar) tradicional de de Menorca era una llesca de pa amb una bona tallada de formatge de Maó, especialment del “vell” o madurat, acompanyat amb raïm. Aquest “pa amb companatge” de formatge i raïm (rém, a Menorca) constitueix una combinació deliciosa, que podeu degustar per la bereneta (berenar, a Catalunya), com a sopar lleuger o com a postres.
Ingredients
- Una llesca de pa (el de Menorca és morè i sense sal)
- Un carroll de raïm
- Un tros de formatge al gust
Elaboració
Teniu el raïm rentat i, si guardàveu el formatge a la nevera, l´haureu tret almenys mitja hora abans.
Aneu menjat un mos de pa, acompanyat per una mossegada formatge i un gra de raïm
Notes
Amb raïm moscat ja és una cosa fabulosa.
També amb raïm moscat podeu menjar pa -sucat amb tomata o no- amb una arengada, a l´estil dels veremadors.
Recent Comments